Tenen cor les empreses? Sí, el cor dels seus propietaris, directius i empleats. El mateix cor que tenen els professionals, treballadors, autònoms i mestresses que, davant les necessitats dels altres, es pregunten: «I jo, no hi podria fer alguna cosa?». I es contesten que sí, que poden i ho han de fer, perquè coneixen les necessitats (prou de tancar els ulls), tenen mitjans per atendre-les (potser pocs mitjans, però estan disposats a compartir-los) i han sabut donar solucions generoses a les dificultats que tots sabem posar-nos quan ens resistim a ser generosos: «No serà més just que els ajudin els qui poden més?».

Què representa el meu pobre donatiu davant les enormes necessitats que hi ha al món? I no necessitaré jo els diners més endavant? Conec persones i empreses que donen quan els ve de gust, d’altres que donen quan els ve bé —això és millor—, d’altres que donen sempre que poden, encara que no els vagi bé —això encara és millor—, i d’altres que han inclòs els necessitats com a socis del seu negoci, amb els quals reparteixen els beneficis, no les pèrdues, és clar. I directius i empleats que han après a fer un buit en les seves agendes per donar més que diners: el seu temps, els seus coneixements, les seves capacitats i les seves il·lusions.

L’anomenada responsabilitat social de les empreses no es limita al fet de donar diners. Però tenir cor i mostrar-lo així és una bona manera de ser responsables perquè ens obliga a pensar en els altres, en el que necessiten, en el que podem fer per ells i en el que podem esperar d’ells. Això sí que és ser responsable. I si qui ho practica és un directiu d’empresa, va pel camí de ser un bon directiu.

Antonio Argandoña

Càtedra “la Caixa” de Responsabilitat social de l’empresa i govern corporatiu

IESE Business School, Universitat de Navarra

L'Informatiu EaC, número 4

Abril 2008

A l’Edat Mitjana, el món estava dividit territorialment per l’economia i unit per la religió. Avui dia, el món està dividit per les creences (o no creences) i unit per l’economia globalitzada. En aquest aspecte, l’economia ha substituït la religió.

En el global village de McLuhan, el poder i la influència de l’empresa, principal actor de l’economia, és ostensible. Joel Bakan, en els seu controvertit llibre The Corporation, diu que, durant els darrers cent-cinquanta anys, l’empresa s’ha desenvolupat progressivament a partir d’una relativa obscuritat fins a convertir-se en la institució dominant. Avui dia, les empreses regeixen una gran part de les nostres vides. Decideixen el que mengem, el que llegim, el que veiem a la televisió, el que vestim, on treballem i el que fem. La seva cultura, iconografia i ideologia ens envolten. És tal la seva influència que àdhuc dicta normes als propis governs que la regulen i supervisen i controla múltiples camps de l’esfera pública. Si prenem els vint-i-cinc majors pressupostos econòmics mundials, els cinc primers corresponen a estats i, a partir del sisè, a grans empreses.

D’aquí que les empreses han d’assumir la responsabilitat transcendental de resoldre, amb la col·laboració dels governs, una gran part dels problemes que afligeixen la humanitat, com la pobresa, les desigualtats, les pandèmies, la corrupció, el canvi climàtic, etc. Com deia Winston Churchill: “a major poder, major responsabilitat.”

No es tracta d’una actitud purament filantròpica en la que el president del consell signa un xec a final de l’exercici quan el balanç anual és excel·lent, per bo que això sia. Es tracta més bé d’una forma innovadora de gestionar l’empresa, buscant el benefici, certament, però promovent i protegint alhora els interessos dels qui viuen dins i al voltant de l’empresa, el medi ambient sostenible i els drets humans.

De la mateixa manera que la Unió Europea no va ser finalment l’obra dels militars ni dels polítics, sinó dels comerciants, creant el Mercat Comú a partir dels tractats econòmics sobre l’energia, el carbó i l’acer; igualment un món global just ha de ser l’obra dels homes i dones d’empresa. Per això, l’empresa del segle XXI ha d’implicar-se en la imperiosa necessitat de fer un món millor. Això serà la seva glòria.

Ramon Mullerat, Advocat

Ex-copresident de la Comissió de la Responsabilitat Social de l'Empresa de la International Bar Association.

Autor de “En buena compañía. La Responsabilitat Social de la Empresa” (2007)

L'Informatiu EaC, número 3

Juny de 2007

Una de les coses que costa més de canviar són els tòpics i els esterotips. Entre aquests, un dels que està més consolidat és la creença que hi ha una separació clara entre empreses i organitzacions socials. Les primeres no podrien fer altra cosa que cercar implacablement els seus objectius, alienes a qualsevol altra consideració. Les segones tindrien nobles ideals i bona voluntat, però poca eficàcia. Com a màxim, algunes empreses es poden permetre fer donatius, per diverses raons, però sense cap relació amb la seva raó de ser. Aquests tòpics tronats no es corresponen amb la realitat. Cada cop més les organitzacions socials actuen amb un gran nivell d’eficàcia i qualitat. I cada cop més les empreses són conscients que incorporar criteris socials en la seva gestió empresarial no està al marge dels seus objectius empresarials. I sobretot, cada cop més veiem noves oportunitats d’innovació en la relació entre empreses i organitzacions socials. Oportunitats que generen compromisos a llarg termini, que no es redueixen a contribucions econòmiques circumstancials, i que els permeten compartir valors i múltiples formes de col·laboració. I això, sense que cap de les dues (empreses i organitzacions socials) hagin d’aigualir la seva pròpia especificitat o hagin d’assumir pràctiques o maneres de fer que no els són propis. En la col·laboració entre empreses i organitzacions socials hi ha una de les grans oportunitats de canvi dels propers anys. Canvi beneficiós per a les mateixes empreses i organitzacions socials. Però sobretot benefíciós pel seu impacte en la societat.

Josep M. Lozano, Professor d’ESADE

L'Informatiu EaC, número 2

Març de 2006