Amb aquesta publicació conclou la trilogia que va començar amb el llibre Rentar els peus. Diàlegs interiors preconciliars i va seguir amb El fil de la vida. Quinze imatges de llibertat. L’acte va tenir lloc a la Facultat de Teologia de Catalunya, i van ser-hi presents el degà-president de la Facultat de Teologia de Catalunya, mossèn Armand Puig; el director del Centre d’Estudis Pastorals, mossèn Josep M. Domingo, el director de Pagès Editors, Lluís Pagès, així com el director de Càritas Diocesana de Barcelona, Jordi Roglà. L’acte va comptar amb la intervenció de l’autor, del filòsof Josep M. Esquirol i el teòleg Josep M. Rovira Belloso. Tot seguint, podeu llegir les paraules que mossèn Rovira va dedicar al llibre i a l’autor.
També podeu llegir l’entrevista d’Òscar Bardají a Ramon Prat en el Full dominical del 3 de febrer del 2008 (pàg.3):
Intervenció de mossèn Josep M. Rovira Belloso en la presentació del llibre:
“Tinc l'honor de presentar un llibre -per cert molt ben editat- de Mn. Ramon Prat i Pons, el teòleg pastoral de Lleida i de Catalunya. M'he proposat un objectiu en aparença modest però en realitat molt ambiciós: Voldria simplement que els qui sou aquí presents tinguéssiu una idea clara d'aquest llibre i sapiguéssiu com llegir-lo, de forma que allò que hi trobeu en ell correspongui a les vostres expectatives. Només em mou el desig d'atansar-me a aquest objectiu.
Es tracta d'un llibre de teologia, però de teologia pastoral, és a dir, d'un llibre que vol ser el pont que es troba a faltar entre la teologia acadèmica i les preguntes de la gent, el seu sentir i el seu mode d'expressar-se. Trobar aquest pont ha fet rumiar molt en Ramon Prat. Val la pena examinar la qüestió.
La teologia per a aquest autor correspon a la recerca sistemàtica de Déu i del sentit de la vida. Diu l'Autor: "No és un ofici arcaic en la societat contemporània, sinó que és una reflexió i un discurs sobre Déu i la seva manifestació al món, és a dir una reflexió ordenada, crítica i sistemàtica sobre Déu a partir de les preguntes que ens plantegem les persones en la nostra recerca de Déu i del sentit últim de la vida" (p. 46).
Hi ha una reflexió espontània i vital (teologia espontània) que es fa a través de les preguntes del tipus: "Què dóna de si la vida?", "Què podem i hem d'esperar?" "Val la pena haver nascut?" [...] "Val la pena creure, avui?", "Com es fa l'experiència de la fe en la vida de cada dia?" (p. 47).
Hi ha una teologia acadèmica que Prat la defineix molt bé: "Té unes fonts clàssiques, a partir de les quals ha treballat i treballa avui, que són: la Sagrada Escriptura, la Tradició viscuda dins la història, els ensenyaments dels Concilis i del Magisteri de l'Església, el testimoni dels teòlegs, la praxi religiosa i els signes dels temps" (p. 53). A més -diu en un altre lloc- la teologia acadèmica s'imparteix en les universitats i en les facultats teològiques o instituts superiors. Prat té no sols un gran respecte per la teologia acadèmica sinó que esmerça la seva vida dedicada a la direcció de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Lleida (IREL), del qual cada any surten homes i dones formats rigorosament en les disciplines teològiques acadèmiques.
Però el llibre que tindreu a les mans no és de teologia acadèmica sinó pastoral. Hi ha una separació molt gran entre la teologia acadèmica i l'espontània, més arrapada a les preguntes de la gent, de forma que la teologia espontània pot arribar a ser dispersa i confusa, i l' acadèmica pot esdevenir abstracta i amb un tipus de respostes que ningú s'ha formulat (veure p. 55).
Cal un pont entre el pensament acadèmic i la gent, que el donarà una metodologia teològica pràctica (és a dir, pastoral) que Prat anomena lectura creient de la realitat. Aquest és el gran projecte: bastir el pont que uneixi teologia i sentir de la gent. Però, repeteixo: aquest pont no pot ser ni la teologia purament acadèmica ni la teologia purament espontània. Ha de ser la teologia "pastoral", en la versió que Prat desenvolupa com a "lectura creient de la realitat".
La lectura creient té un mètode que queda explicat en el capítol segon, d'una manera ben explícita. I Ramon Prat ho explicita com a "reflexió teòrica" i com a "mètode pràctic".
Com a reflexió teòrica (com a "filosofia") per a renovar la teologia pastoral, la "lectura creient de la realitat" té aquests quatre moments:
1er. Una mirada atenta a la realitat del món, que és obra de l'amor de Déu i tasca nostra.
2on. Una mirada a la Paraula revelada com a llum en la foscor, per a copsar el misteri transcendent amagat en les més petites coses de la vida.
3er. L'elaboració sistemàtica d'un llenguatge nou capaç de fer entendre el missatge a les dones i als homes del nostre temps.
4t. Sense ignorar les fonts de la fe es tracta d'acompanyar la gent real i concreta per tal que puguin interpretar els fets reals que viuen a partir del missatge cristià, present dins la història (pàg. 87-89).
Aquesta, diguem-ne, "filosofia" es concreta en una autèntica metodologia pràctica de la qual Prat n'ofereix quatre exemples: la violència, el conflicte generacional, el diàleg intereligiós i les noves pobreses.
Per llegir aquestes situacions, Prat ofereix sempre el mateix esquema:
1. Veure clars els reptes
2. Tenir com a referents els signes d'esperança
Això implica una mirada detinguda, contemplativa, gratuïta, de la realitat i de les situacions i les persones reals.
3. Contemplar els llums en la foscor: l'evangeli que és realment llum en el camí.
4. Establir les directrius o línies d'acció.
5. Revisar-les de tant en tant.
Semblaria amb el que he dit que ja en tenim prou. Però el mètode de Mn. Ramon és una mica més complex. Només una mica, en la mesura que la realitat també és complexa. A mida que fem servir les eines d'acció, tant el teòleg pastoral com els que fan camí amb ell, es van transformant, d'una manera progressiva i poc espectacular. Si no es donés la progressiva transformació dels interlocutors, no tindríem pas un diàleg -un diàleg humà- sinó una mecànica deshumanitzada, un joc de robots. Aniré pas a pas, seguint el pensament de Prat que dibuixa l'enriquiment de les persones en el diàleg pastoral:
En primer lloc, en els interlocutors es donen canvis interiors, o sigui noves actituds. Ramon Prat en nota 10 actituds noves, fruits del diàleg: un nou sentit del temps, és a dir, viure'l com a regal de Déu, viure'l com un "present" que Déu ens fa (viure el kairós); l'acceptació de la pròpia feblesa; un nou aprenentatge de mirar i d'escoltar, etc.
En segon lloc, hi ha el que en Prat en diu referents. Els referents, serien les virtuts, les actituds més bàsiques, a les que ens anem atansant: l' obertura al drama de la vida, el respecte a les persones, l'obertura al mestratge dels altres, l'acolliment, etc. Explica Ramon Prat que, quan els lectors d' El fil de la vida li deien "quina sort que et passin aquestes experiències", l'Autor pensava: "A tu també et passen aquestes coses, però potser no t'hi fixes prou" (p. 64).
Els interlocutors tenen, finalment, intuïcions, petites pistes per a abordar el futur. Prat en compta deu més: realisme, humilitat, sentit crític, llibertat... En realitat crec que tant els canvis interiors, com els referents, com les intuïcions, tot són noves adquisicions personals que van enriquint els subjectes en diàleg. Així, la teologia pastoral és una teologia diferent de l'acadèmica, amb tot el respecte que l'Autor té per l'acadèmica. És una teologia en diàleg i acolliment que va transformant els dialogants, a mida que caminen en el coneixement mutu.
Això dóna al lector la impressió de que a vegades els llibres de Mn. Prat s'assemblen a llibres "d'autoajuda". Em va respondre ell mateix: "I com no han d'assemblar-se si la teologia és una ajuda a les persones i àdhuc a la societat!" Torno a dir: Ramon Prat ha fet teologia. Molt diferent de la teologia dels manuals acadèmics, però autèntica teologia pastoral.
Si vull acabar d'explicar l'estructura del llibre haig d'afegir que els llargs capítols III i IV són molt peculiars. Perquè exemplifiquen els dos primers elements de la lectura creient de la realitat: són seixanta exemples de mirada atenta a la vida ("reptes i esperances"), és a dir, retalls de vida quotidiana, i seixanta exemples de "llums en la foscor", o sia paraules evangèliques explicades, que fan de llum pel camí. Són, com indica el mateix autor, per a llegir poc a poc i no cal d'una manera seguida o sistemàtica.
Josep M. Esquirol assenyala en el Pròleg que el pensament de Ramon Prat s'ajusta als imperatius del "sentit comú". Tal vegada és aquest el seu vessant més lleidetà, com ho trobem en el mateix títol de l'obra -La canya de pescar- una metàfora planera que serveix a Prat no pas per a oferir-nos uns peixets sinó una canya de pescar perquè nosaltres mateixos puguem ser pescadors.
Jo m'atreviria a assenyalar una altra dimensió en el pensament de Ramon Prat: no és una mica anglosaxona la seva manera de pensar? Com si la veritat cordial fos l'adequació del pensament a la vida... I és que, en la formació de Ramon Prat, hi compta un autor decisiu: el jesuïta canadenc Bernard Lonergan, amb la seves obres sempre recordades per l'Autor: Filosofia de Déu i Teologia, Mètode en Teologia i Insight o la comprensió humana. Hi compten també les estades de Ramon Prat a Anglaterra, fetes sempre des d'una base parroquial.
Només em resta una petita reflexió: en realitat la teologia suposa una gran confiança en la força de la paraula i sobretot en la força de la Paraula de Déu. Un monjo va romandre en silenci absolut tota la seva vida, però en el llit de mort va dir una sola paraula: "Foc!", i el monestir es va encendre en flames vives. És el que l'Encíclica "Spe salvi" anomena la força realitzadora de la paraula que no només informa sinó que és "per-formativa".