Arquebisbat de Barcelona. Carta dominical de Mns. Lluís Martínez Sistach (Arquebisbe metropolità de Barcelona).- 5 d’agost de 2007. – Els pares, perquè han donat la vida als seus fills, tenen del deure gravíssim d'educar-los. Aquest deure és tan transcendental que, quan falta, difícilment, es pot suplir. El deure-dret dels pares és qualificat com a essencial, relacionat com està amb la transmissió de la vida humana; com originari i primari, respecte al deure educatiu dels altres, i també com a insubstituïble i inalienable. Consegüentment, no pot ser totalment delegat als altres ni usurpat per altres.

Els pares comparteixen la missió educativa amb altres persones e institucions, com l'Església i l'Estat. Amb tot, això ha de fer-se aplicant correctament el principi de subsidiarietat que, com sabem, té tres moments d'aplicació i amb aquest ordre: respectar, ajudar i suplir.

Com a conseqüència del dret-deure dels pares, cal que tinguin una veritable llibertat d'ensenyament  i que disposin d'una autèntica llibertat en l'elecció d'escoles. Així ho reconeixen la Declaració dels Drets Humans de 1948 (art. 26) i la Constitució espanyola de 1978 (art. 27,1).

L'Estat no pot suplantar als pares com a educador de la consciència moral dels fills, sinó que la seva obligació és la de promoure i garantir l'exercici del dret a l'educació en el marc d'un ordenament democràtic respectuós de la llibertat de consciència i del pluralisme social.

En aquest sentit, amb l'establiment de l'assignatura d'educació per a la ciutadania, tal com està plantejada en els Reals Decrets, l'Estat realitza un paper d'educador moral que no és propi de l'Estat democràtic de dret. I això encara que els continguts morals fossin catòlics, perquè correspon als pares decidir sobre quina formació moral volen pels seus fills.

Si aquesta assignatura es limités a l'explicació de l'ordenament constitucional i de les declaracions universals dels drets humans podria ser ben correcta també com a assignatura obligatòria, perquè només aquests són continguts universals. Qualsevol altra cosmovisió, sigui ètica, antropològica o religiosa, és particular. Cap Estat no pot dir a un ciutadà quin és el sentit últim de la vida humana, del seu cos, de la seva afectivitat i sexualitat. Si aquesta assignatura amb continguts actual no fos obligatòria, sinó opcional, deixant als pares el dret a escollir-la o no per als seus fills, aleshores fóra correcta.

Com hem dit els bisbes de Catalunya en la nostra darrera declaració col·lectiva, "en el terreny de l'ensenyament, aspirem a veure més plenament respectat el dret dels pares de decidir el tipus d'educació - també pel que fa a la religió i a la moral- dels seus fills". Una bona solució d'aquesta qüestió és una prova del veritable sentit democràtic de totes les parts implicades.