La informació reconeix que les Esglésies cristianes i els organismes dependents d’aquestes – com Càritas – presten uns serveis socials i de salut de molta importància a Europa. Encara que els sistemes de salut i de seguretat social continuen sent una responsabilitat de primer ordre dels estats membres, la Comissió Europea es proposa clarificar i millorar el dret comunitari relatiu als serveis de salut.
D’altra banda, la informació recull que els estats membres de la Unió Europea estan fent un esforç per modernitzar els serveis socials i que aquesta modernització es fa en col·laboració amb el sector privat i les organitzacions amb finalitats no lucratives. Una publicació que va sortir l’abril del 2006 enumera el caràcter d’aquests serveis i obre una àmplia consulta als sectors privats implicats en aquesta millora: estats membres, institucions socials i organitzacions no governamentals. Encara que amb diferències segons els països, aquestes activitats inclouen serveis socials sobre els habitatges socials, les ajudes a famílies, a la infància i a les persones que passen per moments de penúria econòmica.
En un seminari organitzat per la Comissió Europea durant l’octubre de 2006, les Esglésies i les organitzacions socials dependents d’aquestes varen insistir que aquestes activitats representaven un aspecte essencial de la seva identitat i que agraïen la invitació que els havia fet la Comissió Europea, a la qual desitjaven aportar la seva experiència per a la millora dels serveis socials.
Considero que aquestes fets reflecteixen un aspecte important de la política social de la Unió Europea, la qual, en aplicació del principi de subsidiaritat, desitja promoure les institucions intermèdies i les iniciatives de la societat civil, així com de les institucions cristianes i altres organitzacions per assegurar la universalitat i la millora dels seus serveis socials i de salut.
Amb aquest comentari desitjo remarcar el valor dels serveis socials i sanitaris presents a la nostra arxidiòcesi, portats per institucions nascudes de la diòcesi, com Càritas, o d’ordes i congregacions religiosos. Em ve a la memòria, en aquest tema, allò que ens ha dit Benet XVI en la seva encíclica Déu és amor. En el número 24 de la carta, el Sant Pare cita l’emperador Julià l’Apòstata, traspassat l’any 363. Ho fa per il·lustrar que per a l’Església dels primers segles era quelcom essencial exercir la caritat organitzada. Una vegada emperador, Julià decidí restaurar el paganisme, l’antiga religió romana, però també va voler reformar-lo. “Per a això –diu el Sant Pare- s’inspirà àmpliament en el cristianisme... I en una de les seves cartes deia que l’únic aspecte que l’impressionava del cristianisme era l’activitat caritativa de l’Església. Els sacerdots del paganisme havien d’imitar-la i superar-la. D’aquesta manera, l’emperador confirmava que la caritat era una característica determinant de la comunitat cristiana, de l’Església.”
Lluís Martínez Sistach
Arquebisbe metropolità de Barcelona