Davant d’una important representació de diferents agents socials, el prelat centrà la seva intervenció en la relació entre l’Església i la societat en un món cada cop més secularitzat, tot estructurant el seu discurs en tres parts: Realitat i límits del procés de secularització; Com creure en un procés de secularització i, Presència pública de l’Església.
En la primera part, exposà el procés de secularització i les diferències entre laicitat i laicisme, la pèrdua de la identitat cristiana d’Europa i el retorn de la religió. Sobre aquest darrer punt recordà que l’home s’enfronta a moltes qüestions existencials per a les que la ciència no té una resposta precisa. L’arquebisbe considera que l’home sempre serà un homus religiosos i que la frontera humana és la transcendència.
“Per al cristià la trobada amb Déu dóna un nou sentit a la vida”, afirmà l’arquebisbe, i actua des de la fe i en la fe en l’aportació a favor de la justícia, la solidaritat i la pau. En aquest sentit, i amb un esperit de diàleg i de servei al bé comú, entén la contribució de l’Església i dels cristians en la construcció d’una societat més justa. En aquest camí, encoratjà els laics cristians a ser presents en el món com a bons professionals, però també com actius cercadors del Regne de Déu en el món, per “ser i actuar en el món”.
Sobre l’actual situació econòmica i social actual, el prelat insistí en que “el món no és nostre, és de tota la Humanitat” i que “l’economia ha d’estar al servei de la persona i no la persona al servei de l’economia”. En aquest punt recordà emotivament la situació de l’Àfrica, el continent oblidat, que pateix greument les desigualtats i que es veu privada dels drets més elementals.