|
|
|
|
Aquesta jove escriptora ha compartit amb Càritas una manera de viure la realitat que està absolutament en línea amb la filosofia que mou el Consens Social sobre Migracions a Catalunya a seguir treballant per una societat intercultural de debò.
Per a El Hachmi, “Catalunya necessita imbuir-se d’aquesta nova sàvia que porten els fluxos migratoria, en tant que també formen part del què anomenem cultura”. Segons l’escriptora, “no tindria sentit parlar de societat catalana snese comptar amb totes les fitxes que la composen. Perquè la procedència és important només fins a un punt. Es pot parlar que jo vinc del Marroc, però la meva cultura és catalana. La meva primera escriptura va ser en català”. |
|
La guanyadora del Ramon Llull, creu que el paper del mitjans de comunicació en la transmissió dels estereotips que ens ronden és crucial i aposta per “un millor coneixement de l’altre, sigui qui sigui i vingui d’on vingui, per evitar estigmatitzacions i injustícies com les que ella mateixa ha viscut, fins i tot després de guanyar el premi”.
I és que aquest guardó ha fet canviar la vida de l’escriptora que es va donar a conèixer amb “Jo també sóc catalana” i que, fins fa ben poc treballava de mediadora en una escola de Granollers. Ara, la promoció de la novel·la “L’últim patriarca”, editada per Planeta, la té del tot absorvida i només pot fer un bufet per tenir cura del seu fill de set anys, entre entrevista i entrevista.
El Hachmi creu que “el paper de les dones en aquesta societat, tant com en la de l’origen de la seva família és completament testimonial”. Opina que “estem en una societat completament patriarcal en la que ningú es pot creure el discurs de la paritat, per més ministres que hi hagi. Des del moment que cal renunciar a ser dona plenament, a desenvolupar-te amb tota llibertat”. “Això només serà possible –segons l’escriptora– quan com a dones no haguem de renunciar a cap de les nostres opcions, quan no calgui triar ni comparar-nos amb amb l’altre sexe. Quan no hi hagi una veritable lluita de gènere”.
Pel que fa a les diferències culturals, El Hachmi té les coses molt clares: “és clar que hi ha trets diferencials en cada cultura, però cal aprofitar allò de bo que podem compartir, sense por, sense crear interessos” I pel que fa a la religió, parla igual de clar:“si la societat aposta per una via, aquesta ha de ser per a tothom igual. Si parlem de drets religiosos, parlem de drets per a totes les religions. No pot ser que cap estigui per damunt de cap altra”.
Najat el Hachmi, per bé que no vol que ningú la converteixi –ni sentir-se– en “icona” de res, sintetitza l’esperit del Consens al cent per cent: forma part d’una generació d’immigració que, ha sabut aprofitar allò de positiu tant de la culturade la familiar com la d’acollida per fer-se un lloc amb propietat entre nosaltres.
|